Conèixer els processos és vital per entendre el que passa ara aquí i a tots els deltes del món.
Los deltes són depòsits sedimentaris de materials transportats pel riu i modelats pel mar. Per a que es forme un delta a la desembocadura d’un riu, es necessita que l’acumulació neta de sediments sigue més ràpida que la seua redistribució a la conca marina. La seua forma i evolució llavors, vindrà determinada per la dinàmica fluvial, pel règim hidrològic de la zona, els canvis en el nivell del mar, els vents i la quantitat i tipus de sediments transportats.
Per això, los deltes són sistemes canviants que evolucionen al llarg del temps. Podríem dir que és una guerra de forces entre el riu i el mar. En funció de la força de cadascun es desenvolupen d’una forma i mida determinades, per demostrar-ho només cal observar els deltes del món. Aquells deltes on domina el riu tenen forma de punta o són arbrats (delta del Mississipí) , aquells on dominen les ones són arrodonits (delta del Ródano) i quan dominen les marees es formen canals paral·lels (delta del Ganges).
Lo delta de l’Ebre des de la seua formació fa milers d’anys, ha tingut canvis importants en la seua posició i forma, i estos canvis han estat relacionats principalment amb el canvi de desembocadures i estes a la vegada en canvis en la dinàmica fluvial. Així, en el cas del nostre Delta fins fa ben poc, allí on hi havia una desembocadura creixia, mentre que quan la desembocadura es tancava deixava de créixer, començava a retrocedir redistribuïnt els sediments.
Tot i les falses creences que el Delta s’ha format a partir de la desforestació de la conca a l’edat mitjana, estudis recents apunten que va suposar una acceleració del creixement, però en aquella època ja tenia una notable extensió que podia arribar a l’altura de l’Illa de Gràcia.
Fins al segle X, el riu Ebre desembocava al Riet Vell (marge esquerre) cosa que va portar a la formació del lòbul inferior. Quan es va tancar esta desembocadura, esta zona va començar a retrocedir i es va formar la Punta de la Banya. Per altra banda, la nova desembocadura al Riet de Saida (marge esquerre) feia créixer el lòbul superior. Quan est va assolir el seu màxim, cap al 1700 , va tornar a haver un canvi de desembocadura prop de la Cava (gola de llevant) el que va provocar el retrocés de la zona de la Marquesa actual i va donar lloc a la formació de la Punta del Fangar.
Durant els segles XX i XXI, es va produïr una estabilització morfològica, causada en bona part per les modificacions hidrològiques realitzades per l’home a la conca. L’augment de la construcció d’embassaments (centenars) durant el segle XX va provocar la reducció del cabal del riu, l’obertura d’una nova desembocadura (gola de Sorrapa) i la disminució de l’aportació de sediments en un 99,9%. La conseqüència d’estos fets van ser que el Delta dixés de créixer a la zona de la desembocadura i que els sediments litorals es redistribuïssin donant-li esta forma actual més arrodonida, passant en poc temps, de ser un delta dominat pel riu a un delta on prevalen les forces marines i dominat pels agents marins.
Los Deltes són sistemes dinàmics que tendixen a l’equilibri dinàmic, el que significa que si hi ha un canvi en un element, tot el sistema es reajusta per a intentar tornar a n’este equilibri ...igual com passa a la natura. Ara bé, sembla però que els canvis han sigut molts i molt ràpids... podrà el nostre Delta restablir el seu equilibri?
Text: Nati Franch @natifranchv
Il·lustracions: originals de Frankid, amb aportacions d' Andreu Bertomeu @bertomeuandreu
Fotografies: Jordi Casanova @jordialus