Érem llliures i no ho érem, a la vegada. No anàvem al cole, casi no teníem deures, podíem anar en pijama tot lo dia...si a ma mare no li agafava allò...
Allò era quan , de cop, se'n donava compte que era mare i que a la nevera havía penjat un horari amb el temps distribuït de manera que no perdéssem la poca civilització que mos quedava: entre les 9 i les 10 del matí mos havíem d'aixecar, esmorzar i assear-mos ( no fos cas que mos mal acostuméssem i després, si de repent, mos feien tornar a la normalitat, no mos puguéssem aixecar del llit), entre les 10 i les 12'30, vestits i averiguats tocava ajudar a ordenar la casa, fer los deures virtuals ( homeschooling, si ho voleu més modern) o traure al gos a passejar. Fins les 11h no mos posàvem, com a molt pronte. Lo gos encara espera ara lo seu passeig diari. A partir de les 12'30 era lo millor ratet per a natros...com que encara no teníem edat per responsabilitzar-nos del dinar, podíem mirar la tele. O el mòbil. O fer Tik-Toks.
Així fins ben entrades les 4 de la tarde, que segons deia a l'horari havíem de sortir fora al jardí a respirar aire net, agafar la bici (quan ja mos dixàven) o fer alguna manualitat ( l'squishy de paper va ser l'estrella).
A les 20'00h arribava el moment crític del dia, el d'enfrontar-te a la dutxa i al menú del sopar...tocarà verdura bullida esta nit? En cas afirmatiu, mal rotllo i mal de panxa automàtic. Quan s'acabava el suplici de les deu cullerades de puré, venia un ratet "mel"...lo postre al sofà, mirant Plat Bruts.
A finals d'abril ja anàvem amb màniga curta, vam passar de l'hivern a l'estiu en un esclafit. Només mos faltava tindre el permís per poder anar a nadar ...perquè de polos, ja feia dies que mos fartàvem.
Mama, quan puc fer la videollamada?
Mama, no trobo el cel·lo...
Mama no entenc los deures d'anglès!
Mama, m'ajudes?
Mama a on estàs?
Mamaaaaaaa!!!!!!!!!
Mos malda tots los dies ma mare. Fa unes cares...I quan arriba mun pare de treballar, encara malda més. Ai mare, a vore si separen?
Mama! Les llavors ja creixen!...........
Natàlia Zaragoza Franch
#editorial#mirada5#primavera2020
תגובות